Matthieu Ricard The habits of happiness

Un grup d’intel·lectuals deia: «No ens importa ser feliços. Necessitem viure amb passió. Ens agrada el nostre sofriment perquè és genial quan el deixem de sentir temporalment.»

Tot el que fem està, d’alguna manera relacionat amb un desig profund de benestar o felicitat.

Hi ha molta diversitat en definir la felicitat en la literatura tan oriental com occidental.

Cadascú podria donar la seua pròpia definició de felicitat si no fora perquè, la felicitat, no és una preocupació secundària a la vida.

Ara bé, si és una cosa que determina la qualitat de cada instant de la nostra vida, seria millore que sabesem què és.

Una de les definicions més comuns és felicitat i plaer.

El plaer depén del temps, del que provoca, del lloc. És una cosa que canvia de forma. Ens cansem de les coses.

Per tant, què és la felicitat?

És una paraula tan baga que direm benestar.

Des d’un punt de vista budista el benestar no és només una simple sensació plaent. És una sensació profunda de serenitat i acompliment. Un estat que, en realitat domina tots els estas emocionals.

Penseu en les onades que arriben fins a la platja. Quan estàs a la base de l’onada, toques el fons, colpejes la roca sòlida. Quan et trobes a la cresta, estàs eufòric. O siga, que pases de la eufòria a l’abatiment, no n’hi ha profunditat.

Si mireu l’alta mar potser tranquila com un espill. Pot haver-hi tempestes, però la profunditat de l’oceà encara hi és, no canvia.

Només pot ser un estat de l’èsser humà, no solament una emoció fugaç, una sensació.

Fins i tot l’alegría potser l’inicia de la felicitat.

Busquem la felicitat fora. Però el nostre control del món exterior és limitat, temporal i, sovint, il·lusori.

No és la ment la que tradueix les condicions exteriors en felicitat i sofriment?

Fins i tot així som completament infeliços.

Les condicions interiors influeixen en l’exterior.

Les experiències exteriors: informació, poder viatjar, educació. Tenir llibertat és el que desitgem.

Tanmateix, això no és suficient. Només són condicions que ens ajuden.

L’experiència ho tradueix tot el que hi ha dins de la ment.

Com alimentar la nostra condició de felicitat?

És possible, canviar la nostra manera de ser, per canviar la nostra ment?

No és veritat que les emocions destructives formen part de la naturalesa de la ment?

La consciència és com un mirall que permet que totes les imatges hi apareguen.

Al darrere de tot pensament hi ha una consciència pura.

La consciència no es pot corrompre per l’odi ni la gelosia, llavors, si sempre hi fos, com un tint que impregna tota la tela, es podria trobar sempre en algún lloc.

El teixit bàsic de la consciència és aquesta qualitat cognitiva pura que la diferència d’una pedra, existeix la possibilitat de canviar perquè totes les emocions són fugaces.

Aquesta és la base per entrenar la ment.

L’entrenament de la ment està basat en la idea de dos factors mentals oposats, no poden succeir a l’hora.

Podriem anar de l’amor a l’odi, però no podeu, a la mateixa vegada, envers el mateix objecte, la mateixa persona, voler fer el mal i el bé.

No podeu amb el mateix gest donar la mà i un colp.

O siga, que hi ha antídots naturals a les emocions que són destructius amb el nostre benestar interior.

O siga que hem d’actuar així. L’alegría comparada amb la gelosia.

Una mena de sensació de llibertat interior comparada amb una avaricia i obsessió intenses.

La benevolença i l’amabilitat contra l’odi.

És clar, però, cada emoció necessitaria un antídot específic.

Hem de centrar l’atenció en l’interior i no en l’exterior.

Pensem en l’enuig. Sembla molt amenaçador, com un núvol del monsó o una tempsta elèxtrica. Però pensem que podriem seure al núbo, i si hi anem, només és boira.

De la mateixa manera que si mireu l’enuig s’esvairà com gebre sota el sol del matí.

Si feu això una i altra vegada, la inclinació, la provabilitat que l’enuig sorgeixi un altre colp serà cada vegada més xicoteta, cada vegada que la disolgueu.

I, al final, tot el que pot sorgir, només creurarà lament, com un ocell que travessa el cel sense deixar cap traça.

O siga que aquest és el principi de l’entrenament de la ment.

Ara bé, va a comportar temps que aquests defectes a la nostra ment, aquestes tendències, s’establesquen, o siga, que també comportarà temps que desapareguen.

Però aquesta és l’única manera. Aquest és l’bjectiu principal de la meditació.

Significa familiaritzar-se amb una nova manera de ser, una nova manera de percebre les coses, una manera interdependent i en un procés de canvi continu, més adequada a la realitat, que nosaltres i la nostra consciència.

És a dir, el punt de contacte amb la ciència cognitiva, el tem ade la plasticitat del cervell.

Es creïa que el cervell era més o menys fix. Ara hem vist que va canviant.

Alguns dels grans pensadors varen venir a fer un retir de 3 anys, durant el qual meditaven 12 hores al dia.

Després, la restas de la seua vida, mediten 3 o 4 hores al dia.

El que varen descobrir

Tracta amb la compassió, la compassió incondicional.

Varen demanar als que han entrenat la ment durant anys i anys que posaren la ment en un estat on només hi hagués amabilitat, i una disponibilitat total a l’èsser conscient.

L’entrenament mental importa. No és només una habilitat genial. No és només una vitamina genial per l’ànima.

Això és una cosa que determinarà la qualitat de cada moment de les nostres vides.

Se suposa que la nostra compassió s’ha de posar en acció.

Els hàbits de la felicitat – Matthieu Ricard