En una xicoteta aldea, situada en un desert llunyà, vivia un home que portava dada matí aigua des d’un manantial ubicat a pocs quilòmetres de distància.

Col·locava dos grans càntirs als dos costats d’una gruixuda barra de fusta, que recolzava sobre les seues espatlles.

Un dels càntirs anava perdent aigua durant el trajecte, tanta, que a l’arribar a la destinació només tenia la meitat del contingut.

Aquest últim càntir, en passar els dies, es sentia cada vegada més i més trist, doncs sabia que no estava complint amb el seu treball. Encara així, no entenia perquè el seu amo no l’erreglava, o directament el substituía por un altre.

Finalment, el càntir es va dirigir a l’home dient «em senc culpable per fer-te perdre temps i esforç».

L’aigüer, commogut el va abraçar i li va dir: «no ets ni millor ni pijor, simplement eres diferent i justament per això et necessite».

Fa temps em vaig adonar d’això que em dius. En veure que eixia herba al costat del camí pel qual et situes, vaig tirar llavors i han nascut flors.

– Autor desconegut